Manifestos de Le Corbusier - Arquitectura Moderna

Estética del ingeniero arquitecto

Le Corbusier va publicar aquest manifest en un moment en que, per ell, l'arquitectura estava en plena decadència. Però també era un moment en que va començar a sorgir una nova arquitectura inspirada y basada en la cultura de la màquina. El que vol transmetre Le Corbusier amb aquest manifest és que l’objectiu de l’arquitecte es combinar las imatges de les màquines amb les grans obres arquitectòniques: és això per ell l’arquitectura moderna.

En aquest moment, degut a la decadència de l’arquitectura, l’enginyer, gràcies al seu coneixement de la màquina, es capaç d’assolir l’harmonia, ens posa en acord amb les lleis de l’Univers. Gràcies al càlcul, els enginyers utilitzen formes geomètriques , primàries, que son las que el nostre ull és capaç d’apreciar amb claredat, sota la llum.

Els problemes de la construcció moderna s’han de resoldre a través de formes geomètriques. La planta és el que genera qualsevol projecte, sense ella tot és un caos. La planta es l’essència de la creació, del projecte en sí. És allò nou que l’arquitecte a de trobar, tant a nivell de llar com a nivell urbanístic.

Amb aquest manifest, l’arquitecte ens expressa que, sota el seu punt de vista, ens trobem en una nova època, la qual comporta amb sí mateixa un nou esperit, que és aquest esperit el que crea noves obres a través d’un nou mecanisme: la producció industrial. La casa és una màquina per viure. Per assolir la perfecció en l’arquitectura s’han d’establir uns estàndards, els quals es poden establir mitjançant l’experimentació.

Es per això que el que ens vol dir és que hem de recórrer a la producció en sèrie, la qual es basa en l’experiència.

Per arribar a la idea de Casa-Maquina, hem d’eliminar de les nostres ments tots els conceptes anteriors respecte a l’arquitectura de la llar. 

En aquestes imatges es veu el concepte de casa-maquina de Le Corbusier, on alhora veiem aplicat el concepte de producció seriada. Gràcies a aquesta el seu mobiliari es reprodueix en massa, i en una mateixa vivenda, ens permet tenir dues butaques iguals, més d'una Chaise-Longue, i tipologies d'armaris iguals.

Cinco puntos sobre una nueva arquitectura

Le Corbusier i el seu cosí, Pierre Jeanneret, van escriure aquest manifest després d’anys d’experiències i pràctiques sobre el terreny de la construcció. Volen definir un nou mètode de construir, que pugui ser útil per fer, des de la casa més petita, fins a un palau de grans dimensions.

Proposen separar les parets que porten el pes, d’aquelles que no suporten res. Entren en funcionament els suports independents. Aquest suports s’aixequen directament des del terreny, els metres que facin falta, de manera que eleven la planta baixa. D’aquesta forma aconsegueixen generar un nou espai per la casa, enjardinat, i protegeixen a aquesta dels factors externs del terreny com la humitat, a la vegada que augmenten la llum natural en les habitacions de las plantes de dalt. També guanyen una altre superfície amb la construcció de les teulades planes, les quals passen a formar part de la casa: sostre-terrassa, sostre-enjardinat. Aquestes teulades de formigó, degut al material que absorbeix la humitat, donen la possibilitat de plantar en ells arbres i fer que l’aigua flueixi. D’aquesta forma es converteix en el jardí preferit de tota la casa.

El sistema de suport, subjecta els pisos des del terra fins a la teulada. Eliminen les parets mestres i apliquen a la casa, membranes. Això permet una absoluta llibertat en l’estructura de la planta, la qual era l’essència de Le Corbusier en el projecte.

La finestra apaïsada es converteix en el focus principal de la llum de la casa, fent ús del mètode de la finestra corredissa que va d’un recolzament a un altre, en cada pis. D’aquesta forma les habitacions queden il·luminades per igual i contenen més llum a través de finestres altes.

La façana sobresurt dels suports de l’edifici/casa i, per tant, no tenen una funció d’elements de suport, es per això que les finestres es poden distribuir de forma lliure. La façana assoleix una construcció lliure, adaptable a tot tipus de vivendes, des de cases amb finestres de 10 metres, fins a palaus amb finestrals de 200 metres.

Arquitectura: Gratacels de Chicago - Le Corbusier

A Chicago una de les innovacions de l'època, després del gran incendi i dins de l'ambit de l'arquitectura, va ser l'ús de formigó com a suport o ciment de les construccions. La generació d'arquitectes de Chicago van imposar també les finestres extenses horitzontalment; aquestes podien tenir ara les dimensions que es volguessin, ja que les parets ja no eren murs de càrrega, sinó que ho eren els pilars de formigó, que subjectaven tota l'estrctura de l'edifici.

Aquestes innovacions a nivell arquitectònic, que no s'havien dut a terme fins aquell moment, van permetre la supressió d'elements decoratius tradicionals, afavorint així la imposició de superfícies de vidre, i creant un equilibri estètic entre línies horitzontals i verticals.

Aquest nou mètode constructiu era bastant costós, però tenia un gran ventall d’avantatges, respecte la forma de construir anterior. Les parets eren fines i quedaven repenjades dels marcs d’acer; per tant, els pisos també es penjaven fàcilment. Las parets exteriors ja no eren part del suport de l’edifici, i es per això que hi havia un lliure ús de la façana – es va optar principalment per l’ús de grans finestrals.

Els gratacels d’aquesta gran ciutat, concretament un dels primers, el “Home Insurance Building”, situat a la cantonada dels carrers LaSalle i Adams, es va convertir en la “llavor” d’una nova arquitectura en ple creixement. 

La intenció principal dels arquitectes era crear un nou tipus d'edificis protegits a possibles agents externs – van tenir especialment en conte l’incendi que havien viscut – amb aquest clar objectiu, eleven tot l’edifici una planta per damunt, de tal manera que las vivendes comencen a partir de la primera planta.

Le Corbusier es va donar a conèixer, i de fet es coneix actualment, com un dels grans mestres de l’arquitectura moderna. Però, havent parlat anteriorment dels arquitectes de Chicago, i dels seus nous mètodes constructius, emprats en la construcció de gratacels, ens hauríem de preguntar; ¿Va ser Le Corbusier un arquitecte novedós en l’època? ¿Va crear un nou tipus d’arquitectura, no vist fins ara?

La resposta aquests tipus de preguntes es no, si bé va ser un gran arquitecte i enginyer (dissenyador), però cal a dir que en l’àmbit arquitectònic – també en molts aspectes del disseny de mobiliari – no va crear pas un nou mètode d’elaboració i construcció.

Com ve ens diu Le Corbusier en el seu manifest: “Cinc punts sobre una nova arquitectura”, redactat l’any 1926 juntament amb el seu cosí Pierre Jeanneret, ens marca unes pautes sobre una nova arquitectura, novedós en el moment, la qual podem veure que conté unes solucions constructives i estètiques exactament igual a les emprades a Chicago, després del gran incendi, per els arquitectes d’aquella època, abans del 1900.

En aquest manifest, on deixa clares les seves idees sobre l’arquitectura que s’ha de crear, dóna molt d’èmfasi a allò que van descobrir els arquitectes de Chicago, la utilització de murs de formigó com a elements de subjecció de l’edifici, la qual cosa dona possibilitat a tenir aquesta gran llibertat estètica i constructiva de la façana – aspecte considerat pels arquitectes de Chicago, i molt destacat en el manifest i en les obres en general, de Le Corbusier.

La Villa Savoye de Le Corbusier, es un clar exemple d'edifici en que l'element estructural que el subjecta son els pilars. Com en els gratacels de Chicago, veiem com aquests subjectes tot el conjunt permeten una gran llibertat formal a la façana, a la qual Le Corbusier i posa aquests finestrals que iluminen per igual tot l'inetrior de le vivenda. 

La vivenda es troba clarament elevada, respecte al terreny, i per tant, esta protegida d'agents externs del mateix terra (una altre similitud amb l'escola de Chicago)

Altres exemples d'obres arquitectòniques de Le Corbusier:

Chaise Longue – Mobiliari Chicago 1870

Tant el mobiliari funcional de Chicago com la Chaise Longue de Le Corbusier, neixen com a alternativa a el que ja s’està fent o s’ha fet en aquell moment. Els dos tipus de mobiliaris utilitzen un nou material, i un nou sistema de producció, amb un mateix objectiu; crear mobles funcionals, destinats a la màxima comoditat i satisfacció de l’usuari, però amb la diferència de que la cadira regulable i la butaca plegable van més enllà respecta a aquest objectiu ergonòmic. Estudien totes les possibles postures ergonòmiques de l’usuari i fan que aquests objectes sigui regulables i adaptables a totes aquestes, d’aquesta forma la comoditat augmenta.

En quan a el que impulsa a la creació d’aquests nous productes la diferència principal entre els dos es que els mobles de Chicago sorgeixen després del gran incendi, per tant, es creen com a una nova necessitat imprescindible per poder reconstruir la ciutat i continuar amb l’expansió d’aquesta, a més es creen amb més urgència degut al problema que es va tenir abans de l’incendi pel material utilitzat amb els anteriors mobles i cases; tot de fusta.

Quin d’aquests mobles va suposar un boom més important en la seva aparició?

Podríem dir que la cadira regulable i plegable de Chicago seria un precedent a el que va ser posteriorment la Chaise Longue de Le Corbusier. A Chicago es va crear un disseny que va suposar un nou avenç per la societat d’aquell moment en quan a una nova forma de subsistir, en canvi, la Chaise Longue de Le Corbusier va suposar una nova modalitat d’objecte en quan a el seu valor estètic, com a precedent del mobiliari modern; va crear un objecte estèticament definit per línies rectes, ja que fins el moment el mobiliari estava creat a base d’elements decoratius. 

Semblançes:

· Materials innovadors

· Nova forma de producció

· Nova modalitat de seure, descansar

· Elements estructurals i material a la vista

· Seguits d’un nou estil en l’arquitectura

Escola de la Bauhaus

Edifici de l'Escola Bauhaus, a Alemanya

La Staatliche Bauhaus (Casa de la Construcció Estatal) o simplement la Bauhaus, va ser l’escola de disseny, art i arquitectura fundada l’any 1919 per Walter Gropius a Weimar, Alemanya. La Bauhaus va definir les bases normatives i patrons de el que avui en dia coneixem com a disseny industrial i gràfic. L’escola va establir els fonaments acadèmics sobre els quals es va basar una de les tendències predominants de la nova Arquitectura Moderna, va incorporar una nova estètica que introduïa tots els àmbits de la vida quotidiana; des de la cadira en la que seiem, fins a la pagina la qual estem llegint, Heinrich von Eckardt.

L’estil Bauhaus tenia com a objectiu dissenyar per tal de crear mobles de baix pressupost (disseny disponible i assequible per tots els nivells socioeconòmics), introduint elements d’enginyeria. Pretenia que els objectes d’ús quotidià assolissin el nivell que posseïen la pintura i l’escultura. Per tal d’aconseguir allò que es proposava, va introduir en les seves creacions, en l’àmbit del disseny industrial concretament, el metall i va desenvolupar un sentit pràctic que permetia utilitzar els avenços tecnològics en la fabricació de mobles. Els principals fonaments d’aquest estil, els quals podem veure reflectit en tot els productes creats per dissenyadors d’aquesta escola, són:

· El trencament amb tot allò tradicional i amb estils preestablerts.

· El predomini de la funció sobre la forma.

· La interrelació entre, per una banda, l’arquitectura i el disseny, i, per altre banda, les ciències aplicades.

· L’adequació de l’habitatge i el mobiliari a els recursos i necessitas humanes.

Obres de la Bauhaus, contemporànies a la Chaise Longue de Le Corbusier: En totes veiem com s'utilitzen les mateixes tècniques de tractament del material, en especial el tubular metàl·lic el qual gràcies a la seva propietat plàstica, es pot corbar aconseguint noves formes que permeten dissenys com aquests.

Cadira B3, 1925, Marcel Breuer

Cantilever Chair, 1927, Mies Van der Rohe

Taula auxiliar E-1024, 1928, Eileen Gray

Cadira Barcelona, 1929, Mies Van der Rohe

Aquests dissenys van perdurar al llarg del temps, i els podem adquirir de fet actualment, gràcies a la seva comoditat i a la simplicitat i perfecció de les seves línies.

El rebuig a la ornamentació i el predomini de les línies geomètriques és el tret distintiu dels mobles creats per aquesta escola. El disseny Bauhaus busca un canvi en la societat i en las formes de producció, a través de la creació d’una nova estètica, que aconsegueixen imposar en el segle XX, i que, com ja em dit, sobreviu fins i tot en el present.

Chicago: efectes del gran incendi en el disseny industrial

El 1830 es funda la ciutat de Chicago, es tracta d’un petit territori d’una milla quadrada, on hi vivien en el moment en que es va crear, 1.000.000 de persones. La ciutat va tenir, des dels seus inicis una voluntat de creixement constant, il·limitat; volien ocupar tot el territori amb la màxima extensió possible. L’any 1870 es crea la retícula sobre la qual es desenvolupa tota la ciutat, al llarg del llac Michigan.

Reticula de la ciutat de Chicago el 1830

El sistema constructiu que es dur a terme a la ciutat és l’anomenat Balloon frame: es tracta d’un sistema de construcció perfecta pel ciutadà americà que es troba en plena conquesta del territori; la llibertat de l’individu priva sobre el sistema de la comunitat, l’individu es pot expandir lliurament i ningú el pot limitar; esperit americà de à voluntat de viure com vulgui, aquest concepte esta molt relacionat a les dues imatges que estem tractant, ja que s’aplica també en el disseny industrial, on el mobiliari és totalment funcional, regulable i s’adapta a les necessitats de l’usuari.

Tornant al sistema constructiu del Balloon frame, cal a dir que es tracta d’un sistema constructiu basat en la utilització de llistons de fusta seriats, fins, claus, amb els quals es generen unes retícules estructurals amb mides mínimes. D’aquesta forma es generen els primers habitatges americans.  

Tècnica constructiva del Balloon Frame

Casa americana tota de fusta

Gran incendi de Chicago 1870-71

La ciutat de Chicago, l’any 1871 es podria descriure com una ciutat de fusta. Las parets, portes, sostres, finestres de las cases, així com els pisos i tot el mobiliari, estaven fets de fusta. Els edificis del centre de la ciutat estaven tots fets de fusta i arribaven als 6 pisos d’alçada (molt alts en aquell moment). Alguns carrers s’havien pavimentat amb blocs de fusta per facilitar la circulació dins del bullici del centre de la ciutat, que cada cop creixi de forma més rapida.

La historia diu que pocs minuts després de las 9 de la nit, el dia 8 d’octubre del 1871, va començar a cremar-se un estable situat en el 137 de la Dekoven Street. En aquest estable es va generar la flama, que va crear el desastre. En un principi, els bombers i ciutadans, van combatre contra el foc, el qual es va anar estenent cada cop més amb l’ajuda del vent, durant dos dies, fen que tots els habitatges, construïts en Balloon Frame, s’anessin cremant passant-se els foc els uns als altres. El 10 d’Octubre, el foc havia destruït ja casi 6,5 km quadrats de la ciutat. Més de 17.000 edificis van ser destruïts.

Aquesta catàstrofe podria haver suposat el final de la ciutat de Chicago, però tot el contrari, va suposar un nou inici, del que va ser la nova ciutat de Chicago. Després de l’incendi, que va durar dos dies, la ciutat es va tornar a expandir amb una nova estructura urbana. Chicago es va convertir en una ciutat plenament moderna; comercial, tramvia, gent passejant pels carrers, etc.

Escola de Chicago

Degut a la gran catàstrofe de l’incendi, sorgeix a Chicago la necessitat, com ja em dit, de tornar a aixecar tota la ciutat de nou. Aquesta necessitat de crear nous edificis, donarà peu al sorgiment de la denominada Escola de Chicago, el mateix any de l’incendi, el 1871. Junt a aquesta, apareix un nou concepte en l’arquitectura d’aquells anys; els gratacels. Chicago es una ciutat que es troba en ple desenvolupament i creixement, per això es dur a terme la idea de construir en vertical, per guanyar en espai terrenal, i com a mitjà de protecció després de l’incendi. Molts pisos elevats sobre una planta reduïda.

L’Escola de Chicago estava integrada per un conjunt d’arquitectes que proposaven solucions similars entre ells: estructures metàl·liques revestides segons la funció de l’edifici; finestres que podien variar de tamany quan es volgués, i l’eliminació en molts casos, dels murs de càrrega. Dominarà el panorama les estructures de ferro recobertes.

 Home Insurance Building, 1883-86, de W. Le Baron Jenney. Va ser un dels gratacels més destacats d’aquella nova estructura urbana i mètodo constructiu; constava de 10-11 plantes, es tractava d’un edifici molt alt per aquell moment. Aquest arquitecte va ser un dels més importants en l'Escola de Chicago.

En la majoria dels edificis de l’Escola de Chicago, hi trobem elements comuns que podem considerar-los característiques generals d’aquesta escola:

-       Estructures metàl·liques (esquelets de ferro) que permeten, entre altres coses, realitzar edificis de gran altura.

-       Ús del pilar de formigó com a suport o ciment. Va ser la solució a l’hora de construir sobre un terra sorrenc i fangós.

-       Finestres exteses horitzontalment per tota la façana; amb les dimensions que es vulguin, degut a que ja no seran necessaris els murs de càrrega.

-       Possible eliminació dels murs de càrrega, gràcies a l’estructura metàl·lica. 

Mobiliari després del gran incendi

L’incendi del 1871 va afectar de la mateixa forma en l’àmbit del disseny industrial, s’havien de buscar noves solucions per crear un nou tipus de mobiliari, ja que l’anterior, realitzat en gran part de fusta, havia quedat completament destruït a causa del foc. És per això que es va començar a crear una nova concepció a l’hora de dissenyar mobles; seguint el camí d’aquesta nova arquitectura de l’Escola de Chicago, el material amb el qual es va començar a treballar va ser el ferro; barres de ferro utilitzades per estructurar les peces dissenyades per el moment. Aquest material va aportar una gran quantitat d’avantatges a l’hora de crear noves tipologies de mobles amb un nou esperit i uns nous objectius. 

Els mobles es creen a partir d’un gran esperit funcional, alhora tenint en compte el seu cost econòmic, ja que després de l’incendi la ciutat esta en plena extensió i s’estan recuperant de tot el que s’ha perdut, comencen de zero i molta gent passa de viure bé, a haver-ho perdut tot. Es crear mobles sobretot, àgils i confortables, alliberats de qualsevol càrrega formal, estètica i decorativa, volen arribar als usuaris a través de la seva funcionalitat i adaptabilitat al cos humà. Mobiliari patentat: senzills, funcionals, tenen afegit un aspecte que és la mobilitat, es busca crear un moble que s’adapti a les necessitats de l’usuari, tots els seus moviments i posicions. 

És en aquest punt, de la historia de Chicago, just després del gran incendi, en que apareixen mobles com els de la imatge: a dalt hi tenim una cadira regulable, del 1893 i a sota una butaca plegable del 1871. Totes dues fetes amb acer, aquest nou material que es començar a utilitzar en tots els àmbits del disseny i l’arquitectura després del gran incendi.

En els dos mobles veiem com la funcionalitat i la mobilitat són dos dels seus aspectes característics més importants; a més són objectes regulables a les posicions ergonòmiques de l’usuari, és a dir, que es compleix aquella idea de que l’objecte s’adapta a l’usuari, no l’usuari a l’objecte.

Per crear aquests nous productes es duen a terme estudis ergonòmics que fins el moment no s’havien valorat tant, alhora de crear qualsevol producte en l’ambit del disseny industrial; com aquest escriptori, per a l’escola, en que estudien les posicions corporals dels alumnes durant la seva jornada acadèmica. Aquest moble en concret, va ser patentat, ens trobem també en la època en que es començen a patentar els mobles i altres objectes.

Tornant a la cadira i la butaca que analitzarem, veiem com es tracta de dissenys en que la seva estructura és la que li permet realitzar una gran quantitat de postures ergonòmiques. Fetes a partir de barres d’acer, unides de forma que permet la mobilitat de les seves parts.

Butaca regulable, 1893. Adaptació a diferents postures ergonométriques

Aquesta cadira regulable és l’anomenada Marks Adjustable Folding Chair Co, patentada per aquesta empresa l’1 de Febrer del 1876. 

Disseny de Henry James, model patentat: Mechanical Chair, ca. 1872. Feta a partir de planxes de ferro de llautó.

Formada per tres parts; esquena, seient, i reposapeus, que s’adjunten amb les articulacions pivonants. El marc extern de la part posterior es forma d’una tira allargada de ferro en forma de U, que es recolza per dues tires de ferro clavat a la meitat superior i inferior de l’esquena, i horitzontal a través d’ella. Per sota del suport superior, hi ha una tira de ferro; consisteix en dues tires de ferro curtes amb les cantonades arrodonides, unides per una barra de ferro que corre horitzontalment d’una banda a l’altre en l’extrem inferior. Els recolzabraços estan formats per tires de ferro doblegades. El marc extern es recolza en dues tires de ferro, clavades en les meitats superior i inferior del marc, horitzontalment entre cada bastidor lateral exterior. Aquestes s’enforteixen per dues tires de bronze, el ferro rematat dóna suport i executa verticalment el seient. A banda i banda de l’estructura de la butaca es claven les cames, formades per tires curtes de ferro lleugerament corbades.

Disseny de Cavedra B. Sheldon, Folding Invalid Chair, patentada el 1876. Ferro tapissat.

Detall del nom de la patent i l'any de producció

Cadira regulable amb l’estructura de ferro, recolzada sobre rodes, pintada de negre decorada amb línies de color vermell i ver, te la capacitat de desplaçar-se. El suport de la cadira ha estat entapissat en tela nova, i els braços en pell. La cadira té un mecanisme de trinquet, que li permet ser doblegada per complet; per tant, tenim una cadira que es converteix en una butaca amb un reposapeus, podem plegar la part de darrera formant un bressol.




Postures que es poden adquirir amb la cadira