Chicago: efectes del gran incendi en el disseny industrial

El 1830 es funda la ciutat de Chicago, es tracta d’un petit territori d’una milla quadrada, on hi vivien en el moment en que es va crear, 1.000.000 de persones. La ciutat va tenir, des dels seus inicis una voluntat de creixement constant, il·limitat; volien ocupar tot el territori amb la màxima extensió possible. L’any 1870 es crea la retícula sobre la qual es desenvolupa tota la ciutat, al llarg del llac Michigan.

Reticula de la ciutat de Chicago el 1830

El sistema constructiu que es dur a terme a la ciutat és l’anomenat Balloon frame: es tracta d’un sistema de construcció perfecta pel ciutadà americà que es troba en plena conquesta del territori; la llibertat de l’individu priva sobre el sistema de la comunitat, l’individu es pot expandir lliurament i ningú el pot limitar; esperit americà de à voluntat de viure com vulgui, aquest concepte esta molt relacionat a les dues imatges que estem tractant, ja que s’aplica també en el disseny industrial, on el mobiliari és totalment funcional, regulable i s’adapta a les necessitats de l’usuari.

Tornant al sistema constructiu del Balloon frame, cal a dir que es tracta d’un sistema constructiu basat en la utilització de llistons de fusta seriats, fins, claus, amb els quals es generen unes retícules estructurals amb mides mínimes. D’aquesta forma es generen els primers habitatges americans.  

Tècnica constructiva del Balloon Frame

Casa americana tota de fusta

Gran incendi de Chicago 1870-71

La ciutat de Chicago, l’any 1871 es podria descriure com una ciutat de fusta. Las parets, portes, sostres, finestres de las cases, així com els pisos i tot el mobiliari, estaven fets de fusta. Els edificis del centre de la ciutat estaven tots fets de fusta i arribaven als 6 pisos d’alçada (molt alts en aquell moment). Alguns carrers s’havien pavimentat amb blocs de fusta per facilitar la circulació dins del bullici del centre de la ciutat, que cada cop creixi de forma més rapida.

La historia diu que pocs minuts després de las 9 de la nit, el dia 8 d’octubre del 1871, va començar a cremar-se un estable situat en el 137 de la Dekoven Street. En aquest estable es va generar la flama, que va crear el desastre. En un principi, els bombers i ciutadans, van combatre contra el foc, el qual es va anar estenent cada cop més amb l’ajuda del vent, durant dos dies, fen que tots els habitatges, construïts en Balloon Frame, s’anessin cremant passant-se els foc els uns als altres. El 10 d’Octubre, el foc havia destruït ja casi 6,5 km quadrats de la ciutat. Més de 17.000 edificis van ser destruïts.

Aquesta catàstrofe podria haver suposat el final de la ciutat de Chicago, però tot el contrari, va suposar un nou inici, del que va ser la nova ciutat de Chicago. Després de l’incendi, que va durar dos dies, la ciutat es va tornar a expandir amb una nova estructura urbana. Chicago es va convertir en una ciutat plenament moderna; comercial, tramvia, gent passejant pels carrers, etc.

Escola de Chicago

Degut a la gran catàstrofe de l’incendi, sorgeix a Chicago la necessitat, com ja em dit, de tornar a aixecar tota la ciutat de nou. Aquesta necessitat de crear nous edificis, donarà peu al sorgiment de la denominada Escola de Chicago, el mateix any de l’incendi, el 1871. Junt a aquesta, apareix un nou concepte en l’arquitectura d’aquells anys; els gratacels. Chicago es una ciutat que es troba en ple desenvolupament i creixement, per això es dur a terme la idea de construir en vertical, per guanyar en espai terrenal, i com a mitjà de protecció després de l’incendi. Molts pisos elevats sobre una planta reduïda.

L’Escola de Chicago estava integrada per un conjunt d’arquitectes que proposaven solucions similars entre ells: estructures metàl·liques revestides segons la funció de l’edifici; finestres que podien variar de tamany quan es volgués, i l’eliminació en molts casos, dels murs de càrrega. Dominarà el panorama les estructures de ferro recobertes.

 Home Insurance Building, 1883-86, de W. Le Baron Jenney. Va ser un dels gratacels més destacats d’aquella nova estructura urbana i mètodo constructiu; constava de 10-11 plantes, es tractava d’un edifici molt alt per aquell moment. Aquest arquitecte va ser un dels més importants en l'Escola de Chicago.

En la majoria dels edificis de l’Escola de Chicago, hi trobem elements comuns que podem considerar-los característiques generals d’aquesta escola:

-       Estructures metàl·liques (esquelets de ferro) que permeten, entre altres coses, realitzar edificis de gran altura.

-       Ús del pilar de formigó com a suport o ciment. Va ser la solució a l’hora de construir sobre un terra sorrenc i fangós.

-       Finestres exteses horitzontalment per tota la façana; amb les dimensions que es vulguin, degut a que ja no seran necessaris els murs de càrrega.

-       Possible eliminació dels murs de càrrega, gràcies a l’estructura metàl·lica. 

Mobiliari després del gran incendi

L’incendi del 1871 va afectar de la mateixa forma en l’àmbit del disseny industrial, s’havien de buscar noves solucions per crear un nou tipus de mobiliari, ja que l’anterior, realitzat en gran part de fusta, havia quedat completament destruït a causa del foc. És per això que es va començar a crear una nova concepció a l’hora de dissenyar mobles; seguint el camí d’aquesta nova arquitectura de l’Escola de Chicago, el material amb el qual es va començar a treballar va ser el ferro; barres de ferro utilitzades per estructurar les peces dissenyades per el moment. Aquest material va aportar una gran quantitat d’avantatges a l’hora de crear noves tipologies de mobles amb un nou esperit i uns nous objectius. 

Els mobles es creen a partir d’un gran esperit funcional, alhora tenint en compte el seu cost econòmic, ja que després de l’incendi la ciutat esta en plena extensió i s’estan recuperant de tot el que s’ha perdut, comencen de zero i molta gent passa de viure bé, a haver-ho perdut tot. Es crear mobles sobretot, àgils i confortables, alliberats de qualsevol càrrega formal, estètica i decorativa, volen arribar als usuaris a través de la seva funcionalitat i adaptabilitat al cos humà. Mobiliari patentat: senzills, funcionals, tenen afegit un aspecte que és la mobilitat, es busca crear un moble que s’adapti a les necessitats de l’usuari, tots els seus moviments i posicions. 

És en aquest punt, de la historia de Chicago, just després del gran incendi, en que apareixen mobles com els de la imatge: a dalt hi tenim una cadira regulable, del 1893 i a sota una butaca plegable del 1871. Totes dues fetes amb acer, aquest nou material que es començar a utilitzar en tots els àmbits del disseny i l’arquitectura després del gran incendi.

En els dos mobles veiem com la funcionalitat i la mobilitat són dos dels seus aspectes característics més importants; a més són objectes regulables a les posicions ergonòmiques de l’usuari, és a dir, que es compleix aquella idea de que l’objecte s’adapta a l’usuari, no l’usuari a l’objecte.

Per crear aquests nous productes es duen a terme estudis ergonòmics que fins el moment no s’havien valorat tant, alhora de crear qualsevol producte en l’ambit del disseny industrial; com aquest escriptori, per a l’escola, en que estudien les posicions corporals dels alumnes durant la seva jornada acadèmica. Aquest moble en concret, va ser patentat, ens trobem també en la època en que es començen a patentar els mobles i altres objectes.

Tornant a la cadira i la butaca que analitzarem, veiem com es tracta de dissenys en que la seva estructura és la que li permet realitzar una gran quantitat de postures ergonòmiques. Fetes a partir de barres d’acer, unides de forma que permet la mobilitat de les seves parts.

Butaca regulable, 1893. Adaptació a diferents postures ergonométriques

Aquesta cadira regulable és l’anomenada Marks Adjustable Folding Chair Co, patentada per aquesta empresa l’1 de Febrer del 1876. 

Disseny de Henry James, model patentat: Mechanical Chair, ca. 1872. Feta a partir de planxes de ferro de llautó.

Formada per tres parts; esquena, seient, i reposapeus, que s’adjunten amb les articulacions pivonants. El marc extern de la part posterior es forma d’una tira allargada de ferro en forma de U, que es recolza per dues tires de ferro clavat a la meitat superior i inferior de l’esquena, i horitzontal a través d’ella. Per sota del suport superior, hi ha una tira de ferro; consisteix en dues tires de ferro curtes amb les cantonades arrodonides, unides per una barra de ferro que corre horitzontalment d’una banda a l’altre en l’extrem inferior. Els recolzabraços estan formats per tires de ferro doblegades. El marc extern es recolza en dues tires de ferro, clavades en les meitats superior i inferior del marc, horitzontalment entre cada bastidor lateral exterior. Aquestes s’enforteixen per dues tires de bronze, el ferro rematat dóna suport i executa verticalment el seient. A banda i banda de l’estructura de la butaca es claven les cames, formades per tires curtes de ferro lleugerament corbades.

Disseny de Cavedra B. Sheldon, Folding Invalid Chair, patentada el 1876. Ferro tapissat.

Detall del nom de la patent i l'any de producció

Cadira regulable amb l’estructura de ferro, recolzada sobre rodes, pintada de negre decorada amb línies de color vermell i ver, te la capacitat de desplaçar-se. El suport de la cadira ha estat entapissat en tela nova, i els braços en pell. La cadira té un mecanisme de trinquet, que li permet ser doblegada per complet; per tant, tenim una cadira que es converteix en una butaca amb un reposapeus, podem plegar la part de darrera formant un bressol.




Postures que es poden adquirir amb la cadira